Hola nois i noies de la meva estimada Lacetània:

Em dic Sàlix i sóc un pastor iber de la tribu dels lacetans. Això vol dir que “sóc un gat vell”( dec tenir més de dos mil dos-cents anys!!! Catúfols i esclofolles, ja sé que és difícil de creure!!! Però és ben cert!!! Tan

cert com que el cel és blau i la neu de color blanc!!! Per Tatutis que no menteixo!!! I és que m’ha passat un cas com un cabàs!!!Si pareu molta atenció us l’explicaré:
Resulta que fa molt, molt de temps, vivia feliç i tranquil amb la meva gent en un poblat de la Lacetània. El poblat era situat dalt d’un turó, anomenat Cogulló, i estava protegit per una muralla que l’envoltava.

Des d’allà dominàvem bona part del riu Llobregat i del que ara s’anomena el Pla de Bages que, dit de passada, és situat al bell mig de Catalunya. (Per cert, us heu preguntat mai què hi ha al bell mig de Catalunya?)
Però, el poble iber passava un mal moment: els romans s’havien fet els amos del mar Mediterrani (el Mare Nostrum li deien) i també volien fer-se els amos del nostre territori, des de la plana a les muntanyes. Tot i així, els ibers no els ho vam posar gens fàcil. Sabíem que els laietans de l’altre costat de la Muntanya Sagrada (que no és altra que la muntanya de MontSerrat) havien estat vençuts i sotmesos pels romans, i que aquests pujaven amb les seves tropes pel riu Llobregat. Així que els lacetans del Cogulló els vam plantar cara!!! Semblava, però, que els romans ens tenien respecte i no volien lluitar precipitadament. La seva estratègia va ser envoltar el nostre poblat de manera que no poguéssim sortir, i que la fam i el cansament provoquessin la nostra rendició.
Un dels dies que em tocava fer guàrdia a la muralla, vaig rebre un cop al cap. L’impacte va ser tan fort, que vaig perdre el coneixement i no vaig aconseguir recuperar-lo fins fa pocs dies.
I és que no m’ho podia creure: les cases, els carrers, la meva gent… no en quedava res!!! Al meu voltant només hi havia runes i herbotes!!! Des del turó vaig mirar la vall que tenia als meus peus: havia aparegut una gran muntanya blanca, molt més alta que el meu Cogulló. Al costat del riu s’hi veien uns camins amples i grisos on hi corrien uns animals estranys i sorollosos…
Després d’uns dies de confusió i desesperació, vaig conèixer en Marc i la Laia, dos excursionistes molt eixerits, que em van explicar que tot allò dels romans havia passat fa molt de temps, que la muntanya blanca no era més que l’acumulació de deixalles de les mines de potassa de Sallent, que els camins grisos s’anomenen carreteres i que els animalons sorollosos eren cotxes i camions.
En Marc i la Laia m’han ensenyat la vostra llengua i m’han fet prendre contacte amb aquest invent tan màgic i sorprenent que vosaltres anomeneu Internet. Gràcies a ell puc comunicar-me amb amics i amigues de Lacetània i de més enllà. De mica en mica vaig entenent aquest món tan complicat en el que viviu (que, per cert, em costa més d’entendre que fer una divisió entre deu xifres!)
Sabeu què? Estaré molt content de fer nous amics i amigues que estiguin disposats a ajudar-me a redescobrir aquest territori! Em voleu acompanyar en el Passeig x la Lacetània?
Us hi espero!!!
SÀLIX

Postdata: Al bell mig de Catalunya hi ha la lletra L (de Lacetània, és clar!) Paraula d’iber.