Avui sí que m’ha passat una de ben divertida!

En Marc i la Laia m’han dit que m’hauria de preparar, que em portarien d’excursió a l’estany, i, com que no m’han dit res més, corre que correràs, he preparat la meva bossa amb tots els estris necessaris per fer una bona capbussada. No m’he descuidat ni d’aquell estri que feu gran amb la bufera i que és ben rodó… com n’hi dieu? Ah, sí, pilota!

Hem començat l’aventura, puja que pujaràs, per aquell camí ple de pols! D’aquest camí, n’hi diuen Sant Jaume. Però penso que li haurien de canviar el nom i anomenar-lo “el camí de la Santa Paciència”, que és justament el que es necessita per fer tot el seu recorregut.

I quina calorada! I jo anar pensant en l’aigua fresca de l’estany! Però, en arribar al Collet de Sant Pere, al peu del puig de la Caritat , ja es veu un poble, això sí, ben bonic, eh? I jo, que no podia més del cansament, vaig esclatar:

– Però, on és l’estany?

-Aquí davant el tens, Sàlix, que no el veus? – em va respondre la Laia tan “fresca”, ella.

– Sí, sí, però és que només veig un poble… – vaig contestar, ben desmaiat.

– És clar! – digué en Marc amb el seu característic sentit de l’humor.

• L’Estany, Sàlix, som al poble de L’Estany!

-I no hi ha aigua?

-Uh! Que en fa d’anys i panys que el van dessecar.

– La Laia en sap un munt de coses, s’ha de reconèixer.

-Desse què?- vaig demanar jo ben sorprès.

I res, mentre baixàvem a veure el poble i el seu monestir romànic, em van explicar que a l’Edat Mitjana tenien un problema molt gran amb els mosquits. Aquests petits animals portaven una malaltia que es diu paludisme. A més, en aquest poble necessitaven més terres de conreu. Per solucionar tots aquests problemes van fer una mina (que és una mena de font) i una sèquia per portar l’aigua…

Va arribar el moment que jo ja no els escoltava, només anava pensant que m’havia quedat sense bany! I amb la calor estava passant!

Per consolar-me, m’han portat a aquesta mena de font, “la Mina”, per beure una mica d’aigua i refrescar-me.

Ai que bé que s’hi està!- He pensat després de fer un bon glop. Però, en girar-me per tornar… ostres! quin ensurt! A menys d’un pam m’he trobat cara a cara amb un home molt estrany amb una caputxa punxeguda. El primer que he pensat quan l’he vist ha sigut que anava disfressat perquè duia com una mena de sac que cobria el seu cos de dalt a baix…

-És bona aquesta aigua, oi?- m’ha dit amb una veu enronquida.

– I tu, qui ets?- he dit sorprès.

– Ai, caram! Que no ho sap, home de Déu? Vos us podeu refrescar amb aquesta aigua gràcies a mi.

-Com que gràcies a tu? Els meus amics m’han explicat que aquesta font té molts i molts anys!

– Prou que ho saben els meus ossos, fill meu!

– La veritat és que no entenc res de res!

– Guaiti, jo li ho explico: Corria l’any 1554 quan, per ordre meva, es va iniciar la construcció d’aquesta mina i de la sèquia que havia de dessecar l’estany i portar salut i pa als nostres vilatans.

– Ah, si! Vostè ho deu diu per allò del paludisme, oi? -l’he interromput.

– Això mateix, encara no sabeu qui sóc? -m’ha contestat una mica eixut.

– Doncs, no.

– Sóc en Carles de Cardona, Pare Abat d’aquest bell monestir de Santa Maria de l’ Estany.

– Aaaamén!

– Que se’n riu vostè? -m’ha dit malhumorat.

– I ara, mai de la vida!

Sort que, mentre ha començat a remugar, he sentit les veus d’en Marc i la Laia.

-Marc, Laia, sóc aquí, veniu!

Però, sabeu quina ha estat la meva sorpresa? Quan m’he girat ja no hi era, resulta que havia desaparegut sense deixar ni rastre!

I , ja em perdonareu, però m’he estimat més no explicar res a la Laia i a en Marc, perquè aquest parell ja en té prou amb la meva pròpia història que és ben curiosa. Vosaltres també la coneixeu, oi?

Tots tenim una història per explicar . Vosaltres també, oi?

Ara, una de les maneres que tenim d’explicar-nos coses és utilitzant un bloc.

Que no en teniu de bloc?… Doncs l’haureu de crear!

Necessitareu un compte de Gmail per crear-ne un de “Blogger” (En això us caldrà l’ajuda del vostr@ mestr@).

Expliqueu qui sou vosaltres, com és la vostra escola, el vostre poble, barri, ciutat, quines coses us agraden a cadascú de vosaltres,… i tot això, ho escriviu en el vostre bloc fent servir tantes entrades com us calguin. Sigueu tan creatius com vulgueu.

Després feu una entrada en el bloc del “Passeig x la Lacetània” explicant com us ha anat la feina i enllaceu-hi el vostre bloc. Així compartiu la feina amb els altres grups del projecte.

I, per si necessiteu una mica d’ajuda, que no ho crec, aquí us deixo uns tutorials en pdf, en vídeo i en web.